L’Estaquirot proposa amb el nou espectacle avorrir-se més, però fora del teatre
El títol del nou espectacle de L’Estaquirot Teatre el va posar un nen. “Si voleu parlar d’una aventura que una nena s’inventa quan s’avorreix, per què no li poseu L’aventura d’avorrir-se?” I així van tancar la passada tardor una feina de tres estius seguits produint aquesta obra que vol donar un toc d’atenció a les famílies accelerades. Podríem dir que llavors, a totes! Van estrenar al Fiet de Mallorca i ja llavors, hi va haver pares que van admetre una bufetada de realitat. “Però no volem fer sentir malament a ningú”, insisteix l’Olga, que reconeix que de vegades venen ganes de complir amb aquella frase de “que paren el mundo que me apeo”. “Volíem fer pensar. L’avorriment és natural, però en aquesta cultura nostra no es pot perdre ni un minut”, insisteix l’Olga. “Avorrir-se implica haver de pensar quines coses fer, però com que donem tot tan mastegat als infants, els carreguem de tantes coses, no tenen aquesta oportunitat”. I precisament sobre això reflexiona el nou espectacle d’aquesta companyia que ha fet 45 anys al 2018. Aquest dissabte i diumenge porten L’aventura d’avorrir-se al SAT! Teatre de Barcelona, on hi seran els propers tres caps de setmana. Les sessions escolars entre setmana estan gairebé plenes, un fet que fa pensar a l’Olga Jiménez que el tema interessa.
Aquest nou espectacle arriba després de crear Jan Totlifan. Té paral·lelismes, perquè en aquella obra, el protagonista no necessitava fer res per ell mateix, ja que li feien absolutament tot. “Aixecava un peu i ràpidament, sense haver de dir res, el pare o la mare li lligaven la sabata”. Ara, la manca d’autonomia no es dona en la pràctica sinó en l’aspecte més creatiu dels infants. “Les presses no ens aporten res i el que estem fent és arrossegar els infants a l’espiral adulta de córrer tot el dia”, comenta l’Olga. “Jo recordo que quan era petita, després de berenar em passava hores jugant. Ara, els infants tenen tantes activitats a fer que no tenen temps. No s’avorreixen mai”, sentencia l’Olga. Aquest concepte, el de l’avorriment, és el centre de l’espectacle. La Rita és una nena actual, molt “activada”, que quan arriba un dissabte a casa de l’àvia, descobreix un ritme diferent, “un altre biorritme”, com diu l’Olga. I comença a avorrir-se. I en aquest temps, comença a imaginar, a jugar, a inventar. “És el que fan tots els nens i nenes quan tenen temps i quan els hem deixat que aprenguin a jugar sols, és llavors quan inventen”, explica la que és una de les actrius que posa veu i ànima als titelles de l’espectacle. “L’aventura d’avorrir-se acaba amb una frase de la Rita: ‘pare, mare, jo us ensenyaré a jugar”. Les reaccions que van copsar al Fiet quan van estrenar ho diuen tot. “Un dels nens que se’ns va atansar després de la primera funció ens va dir que els seus pares eren uns frescos, que els hi passava el mateix que als de l’obra, que no jugaven amb ell tot i que els proposava jocs ben fàcils. “Ni a l’UNO, eh!”, ens deia el nen indignat”, comenta l’Olga amb un somriure satisfet. I és que si hi ha una conclusió clara d’aquest espectacle és que cal temps. Temps per avorrir-se, sols i també plegats. “No hi ha res més feliç que un infant amb el seu pare i la seva mare jugant a pastetes a la platja”, afirma l’Olga, que insisteix que la gent adulta ens rendim fàcilment: “Al cotxe, els hi donem la tablet a la primera, als restaurants, l’Ipad per a que no molestin. Els enxufem tantes coses que llavors, qui parla amb ells? Dinar també és compartir el temps, al cotxe es pot xarrar, cantar, jugar…” Per això, l’espectacle. “Calen aquests espais d’avorriment compartit per ajudar-los a desenvolupar aquesta part del cervell i les persones adultes també ho necessitem!”, diu l’Olga, que de fet, assegura que això és precisament el teatre familiar: “Que pares, mares i infants gaudeixin junts d’un mateix espectacle, que en parlin, que es diverteixin, que reflexionin plegats”.
L’Olga Jiménez, l’Albert Albà i la Núria Benedicto són les tres persones que manipulen els titelles de l’obra, dirigida, un cop més, per Guillem Albà. L’Olga assegura que l’espectacle manté la idea d’oferir diversos nivells de lectura, des de P3 fins a primària, que és quan ho lliguen tot i poden fer reflexions completes. A través d’escenes curtes i amb ritme i amb la música original de Ferran Martínez, L’aventura d’avorrir-se genera la paradoxa que no avorreix. Ni a petits ni a grans. O això és el que han comprovat en les funcions que porten fins ara. És el que aporta l’experiència de més de quatre dècades fent espectacles infantils que són un èxit. De tota manera, en aquesta última proposta han fet canvis. No hi ha artilugis com en altres espectacles com La pastissera i els follets. Han optat pels inflables desplegables, que “donen molt joc”. “Tot comença amb un aneguet”, explica l’Olga, que avança que la Rita acaba imaginant-se gegants enormes i de colors en l’aventura que s’inventa per rescatar el seu aneguet groc.
Ha estat una feina de tres estius seguits per deixar ben tancat l’espectacle. “L’experiència et dona precisament la seguretat de no precipitar-se, la precipitació no porta a res”, assegura l’Olga i explica que van ajornar l’estrena un any per poder continuar treballant-hi per deixar l’obra com volien. Ara, porten una desena d’actuacions i amb les funcions programades al SAT! arribaran a la cinquantena. “Quan portes més de 40 funcions, ja estàs tranquil·la -confessa l’Olga-, ja pots beure aigua”. Després, continuaran fent voltar l’espectacle arreu de Catalunya intentant una missió que pot sembla paradoxal: fer que les famílies no s’avorreixen durant l’obra però que ho facin al sortir del teatre.
